Miquel Vilardell és Llicenciat i doctorat en Medicina i Cirurgia per la Universitat de Barcelona i especialista en Medicina Interna, que va desenvolupar a l’Hospital Universitari Vall d’Hebron fins a arribar a ser el responsable d’aquest Servei. La seva reconeguda trajectòria professional, l’ha dut a ser membre de diverses associacions i a presidir les societats catalana i espanyola de medicina interna, el Col·legi Oficial de Metges de Barcelona, i el consell Assessor de la Generalitat en matèria sanitària. També ha coordinat el conegut com a ‘Informe Vilardell’ sobre la sostenibilitat del sistema sanitari català. L’any 2015 se li va concedir la Creu de Sant Jordi en reconeixement del seu treball al sector mèdic, en l’aspecte assistencial, acadèmic i corporatiu.

Els avenços en medicina i tecnologia han fet que moltes malalties agudes passin a ser cròniques. Aquest fet, en un context demogràfic d’augment de l’esperança de vida, suposa un increment de la despesa sanitària que no farà més que continuar augmentant. Quins són els reptes actuals del sistema en aquest context?

Potenciar la medicina preventiva i la salut pública evitaria emmalaltir en moltes ocasions i disminuiria la dependència de les persones grans. Cal detectar les persones fràgils per poder actuar sobre els factors que les poden descompensar i és necessària una bona atenció domiciliària en la qual el metge de capçalera sigui el coordinador amb l’ajuda de les unitats de suport ‘PADES’ i les unitats d’hospitalització domiciliària.

Els centres sanitaris, precisament, estan apostant per aquesta hospitalització i atenció domiciliària dels pacients no crítics. Ens troben en l’inici d’un canvi de model del sistema sanitari? Com es podria reestructurar aquest sistema?

El domicili és el lloc on el ciutadà prefereix ser atès, la institucionalització és el darrer recurs i si és necessària, ha de ser per poc temps, per la qual cosa cal apostar per un model d’atenció domiciliària i multidisciplinària, amb unitats d’atenció especialitzada on els recursos sanitaris i socials estiguin molt ben coordinats, com si fos una sola unitat. Per dur-ho a terme, cal reestructurar departaments i serveis, els models han de canviar d’acord amb les necessitats, ja que de vegades, el que ha estat rellevant en una època amb el temps passa a ser secundari i, per això, cal tenir la capacitat de flexibilitat i adaptació ràpida per adequar-ho tot al temps i a les necessitats.

Així, quina és la importància de la promoció de la salut com a possible solució per fer el Sistema Sanitari sostenible?

La prevenció i la promoció de la salut junt amb l’educació sanitària del ciutadà són elements claus per fer sostenible el sistema, evitar moltes malalties, disminuir morbiditat i mortalitat i evitar que moltes persones caiguin en la dependència. La inversió en aquests camps és un estalvi de recursos a mitjà i llarg termini i en la que cal implicar altres departaments com Educació, Drets Socials, Empresa i Treball…

“La col·laboració pública-privada, amb una bona coordinació, transparència i rendiment de comptes, no hauria de preocupar ningú i no hauria de ser un problema d’ideologia política”

Què més fa falta per aconseguir fer sostenible l’actual model de Sistema Sanitari?  

En el nostre sistema sanitari calen més recursos, tal com indiquen tots els informes que s’han anat fent i que van canviant en funció de les noves necessitats que van sorgint i les innovacions que van apareixent i porten major eficàcia. Ara, aportant recursos únicament, sense una transformació del funcionament de les estructures no solucionarem el problema, anirem posant recursos en un sac foradat. La reestructuració passa per un replantejament de les necessitats i competències dels diversos professionals sanitaris, dels serveis mèdics i d’una redistribució de la cartera de serveis dels diversos hospitals. D’aquesta manera, s’assoliria un sistema més eficient, evitant duplicitats i resolent els processos allà on hi ha la màxima expertesa, però això no és fàcil pel corporativisme, els protagonismes, els interessos polítics i la manca de generositat i comoditat. És necessari que totes aquestes reestructuracions es facin amb la màxima coordinació, consens, transparència i amb una gran comunicació entre tots els agents implicats, des dels ciutadans als màxims responsables.

Quines eines de governança poden ajudar a fer el Sistema Sanitari sostenible?

Una gran permeabilitat entre totes les estructures sanitàries del país permetria que tot funcionés com una sola estructura malgrat que la gestió de les diferents institucions fos diversa, amb un rendiment de comptes clar i transparent i amb polítiques de personal comunes on es valori la responsabilitat, la dedicació, l’esforç, el compliment d’objectius i que la qualitat assistencial en sigui la base.

Quin és el paper del Consell Assessor per la Sostenibilitat i el Progrés del Sistema Sanitari (CASOST) en aquest sentit?

El CASOST va ser una comissió d’experts, creada per assessorar el President de la Generalitat sobre temes sanitaris que feien referència, fonamentalment, a la sostenibilitat. Era un instrument que ja existia a països amb democràcies avançades, però aquí no hi havia cap experiència prèvia. Hi havia gent que creia que havia de ser una comissió per apuntalar les decisions del govern, però la finalitat no era aquesta sinó dur a terme una valoració crítica, aportant coneixement amb propostes per fer possible la sostenibilitat i la millora assistencial del nostre sistema sanitari. Crec que és un bon instrument i molt útil per augmentar la credibilitat del sistema públic.

Com poden col·laborar o complementar-se l’àmbit públic i privat per promoure la sostenibilitat del Sistema Sanitari?

La col·laboració pública-privada, amb una bona coordinació, transparència i rendiment de comptes, no hauria de preocupar ningú i no hauria de ser un problema d’ideologia política. Els recursos públics poden ser gestionats privadament, però cal fer-ho bé, donant a conèixer com s’utilitzen aquests recursos i aplicant  polítiques de personal clares on es valori la responsabilitat, la dedicació, l’esforç i la qualitat.

Quin paper juga la innovació en salut a l’hora d’aconseguir fer sostenible l’actual model de Salut Pública Catalana?

Per millorar la qualitat de vida de la gent, per disminuir la seva incidència de malaltia, dependència, morbiditat, mortalitat i per augmentar la seva esperança de vida i qualitat cal anar millorant el coneixement. Per això, els recursos són fonamentals per poder avançar en la recerca i la innovació. En el futur, aquests recursos aportaran l’estalvi necessari per fer sostenible el nostre sistema.

Quins serien els principals àmbits on la innovació tecnològica es fa més necessària?

L’avenç tecnològic s’assoleix gràcies al treball multidisciplinari que es realitza en els centres de recerca, que treballen en xarxa amb un objectiu comú i aportant cadascun el seu coneixement. Cal potenciar aquests centres i dotar-los dels recursos necessaris per poder avançar.  Aquests centres competitius i avaluats periòdicament es dotaran en més o menys recursos en funció de la seva avaluació, basada sempre en criteris de priorització de les línies estratègiques marcades per les agències de recerca nacionals i internacionals. Les publicacions científiques aporten coneixement, però també han d’aportar noves molècules al mercat o avenços tecnològics que millorin el nostre treball. La robòtica, la teràpia gènica i la intel·ligència artificial seran, segons el meu parer, els eixos del coneixement en la pròxima dècada.

“La robòtica, la teràpia gènica i la intel·ligència artificial seran els eixos del coneixement que marcaran la pròxima dècada”

Sembla que la intel·ligència artificial resultarà determinant en el diagnòstic i la prevenció de les malalties a mitjà/llarg termini. Invertir en tecnologia és un dels pilars en els quals s’ha de sustentar el sistema per ser sostenible?

Farem que el sistema sigui sostenible si a més d’apostar per la medicina preventiva i la salut pública, apostem també per la recerca i la innovació. Caldrà establir uns objectius claus en aquelles àrees on nosaltres som competitius, potenciar el centre d’excel·lència i fer una avaluació crítica del mateix per saber on hem d’invertir. La societat necessita una rendibilitat de la inversió feta en aquest camp.

Catalunya és un territori amb un rellevant ecosistema innovador a escala internacional, però els emprenedors reclamen més facilitats a l’hora d’accedir al sistema sanitari per implantar els seus productes, que en molts casos, permetrien reduir despeses i facilitar la sostenibilitat, no és un contrasentit?

S’han de valorar molt bé les innovacions que es volen introduir a la cartera de serveis públics, per la qual cosa cal que una agència d’experts independents faci una valoració prèvia exhaustiva i si es demostra que la seva eficàcia és millor que l’actual, cal introduir-la. Una agència independent amb experts sense conflicte d’interessos és fonamental.